Dolça sabana

En un lloc de la sabana africana, una petita girafa col·locava les tremoloses cames sobre el terra. 

Sota la calor invasiva d'aquell indret, va començar a caminar; intentant, maldestrament, trobar l'equilibri entre el que ella era i el cos que li havia estat atorgat. 

Els dies passaven imitant la mateixa rutina diària. Un pas rere l'altra, la girafa es desplaçava seguint la resta de girafes, buscant un arbre ni massa alt ni massa baix per poder alimentar-se. 

I allà passaven el dia, estirant amb la llengua les fulles més altes de les copes dels pocs arbres que decoraven aquell desert. 

Un dia, un petit antílop se li va acostar i li va demanar si, amb aquell coll tant alt, la girafa podria arribar fins dalt i donar-li la fulla més dolça que hi trobés. Ella, animada i divertida pel repte, va estirar el coll i, dilatant el nas, va buscar d'entre el centenar de fulles la que fos més dolça. Quan la va haver trobat, va inclinar-se per apropar-la al seu company, que se la va menjar sense pensar-s'ho. La girafa, al veure la cara de felicitat de l'antílop, va donar-se per satisfeta i va seguir amb la rutina. 

L'endemà, se li va acostar un nyú que el dia abans els havia sentit parlar amb l'antílop. Ell també va voler que li donés una de les fulles de dalt d'un arbre, però aquesta vegada, l'arbre era una mica més alt. La girafa, que encara era menuda respecte a la resta, va recordar la cara de felicitat de l'antílop al provar la fulla el dia abans i, imaginant-se la reacció del nyú al provar-la, va accedir a donar-li un cop de mà. Seguint el mateix que havia fet el dia abans, es va atansar a un dels arbres. Aquest cop, però, va necessitar estirar una mica més el coll per arribar-hi. I, un cop la va tenir li va acostar al seu amic. La reacció del nyú no la va sorprendre, doncs sabia que hi havia animals que sempre menjaven mirant al terra i, per ella, arribar a les fulles de dalt dels arbres, era d'allò més senzill. 

Cada dia, la girafa tenia el coll més llarg i, alhora, cada dia hi havia un altre animal que li demanava si li podia acostar una de les fulles de dalt de tot. Va resultar, que com més alt era l'arbre, més dolces i gustoses eren les fulles, de manera que, sense esperar-ho, es van anar formant cues i cues d'animals que volien provar-ne el deliciós sabor. 

La girafa no els culpava, entenia que era necessari ajudar-se els uns als altres per aconseguir allò que es desitjava. 

Hi va haver un dia en que la cua d'animals arribava a l'horitzó d'aquell paratge. Ja no li demanaven si els hi podia aconseguir, només instintvament esperaven rebre la seva porció del banquet. I la girafa, que ja no havia d'allargar el coll per arribar dalt dels arbres, repertia desinteressadament, veient feliçment com cada animal rebia la seva ració de fulles i la disfrutava. 

Així va ser com la girafa va anar fent-se gran. Repartint fulles a tothom, fins i tot als lleons, que no entenien perquè tenien porció de fulles si ells no eren vegetarians. Però, lluny de canviar la rutina, acceptaven la seva part del ritual que s'havia creat a la sabana. 

Una nit, la girafa va començar a mirar al seu voltant. Mirava com la resta d'animals dormien amb la panxa plena satisfets després d'un dia productiu, però ella no podia dormir. Al matí, després de repartir laboriosament com feia cada dia, va adonar-se que mentre atipava a la resta de criatures, ella cada vegada menjava menys. I és que al final del dia, quan la lluna sortia i tothom s'arraulia entre els seus companys, ella encara no havia provat cap de les fulles d'aquells arbres tan saborosos; i sola, entre la resta de girafes, tornava a adomir-se esperant que el dia següent arribés. 

Però aquell dia la girafa se sentia diferent. Els grunyits i els crits de la cua infinita d'animals li ressonava dins del cap. El moviment constant, amunt i avall, que havia de fer amb el coll començava a molestar-li, fins i tot l'alateig dels estornells, que podent recollir ells mateixos les fulles, feien cua diàriament, li vibraven dins les orelles. Tot i així, ella va acabar de  repartir les fulles fins que va haver arribat a l'últim dels demandants. 

La lluna plena il·luminava el paisatge. No hi havia ni rastre de núvols que impedissin veure aquell espectacle d'astres al cel. I la girafa, des de baix, se la mirava pensativa. Des d'allà dalt, pensava, mai més sentiria ningú demanant-li fulles, ni veuria les cues infinites esperant ser ateses. La girafa va  decidir, des d'aquell moment, fer els possibles per arribar allà dalt. 

I amb els dies, va intentar fer-ho de mil maneres possibles. Va intentar escalar els arbres, però les seves potes eren massa llargues i no s'arrapaven a les branques com les dels felins. Va córrer veloçment per la sabana, esperant trobar el moment per impulsar-se amunt i arribar al seu objectiu, tal com feien els guepards. Fins i tot, va provar de posar-se allargadors al coll, com  havia vist fer a algunes dones dels poblats. Però no hi havia manera d'aconseguir-ho. I veient perduts tots els seus esforços, va tornar al punt de partida, sota els arbres. El que no esperava, però, va ser veure que, malgrat la cua, cada animal intentava aconseguir la fulla diària pel seu compte. Els que no hi arribaven, s'ajudaven del següent animal de la cua, i així successivament fins arribar a l'antílop, que era l'úlltim. 

Però, si podeu fer-ho sols - va dir-li la girafa - per què esperaveu que fos jo la que us la donés cada dia? 

No esperavem que ho fessis tu - va fer ell - però cada dia, sense preguntar,  tu ens l'atançaves. 

I per què no m'ho havieu dit?

Perquè tu semblaves feliç fent-ho. 

Des d'aquell dia, la girafa va decidir deixar de repartir fulles, i va posar-se a la cua esperant el  seu torn per degustar les dolces fulles que alegrement dansaven dalt dels arbres de la sabana.